Una revolució feminista del cos a la dansa de començaments del segle XX
“Àurea de Sarrà, una versió revinguda i nostra d'Isadora Duncan, presentà en 1930 uns «Festivals Clàssics», combinació de vers i dansa, que son l'origen del Teatre Grec i del Festival Grec.de Barcelona”- Així ho explicava Carles Singla en un article a la revista El Temps el 4 de maig de 1987 quan el Festival Grec havia fet tot just deu anys. Ara en portem quasi cinquanta del Festival i quasi cent de la inauguració del Teatre Grec. Ja que estem al juliol, potser val la pena revisitar aquesta relació.
Àurea de Sarrà va ser una figura representativa del Noucentisme, vinculada a Josep Clarà, Pere Bosch i Gimpera, Carles Rahola, Joan Manen, Joan Estelrich i, en general, a la recuperació de la cultura clàssica i mediterranisme que va dominar aquell moviment. Encara que no hi ha dubtes de la seva importància històrica en la dansa dels anys vint, ha estat una artista de difícil digestió per a les avantguardes i l’art més experimental, ridiculitzada ja en el seu moment per alguns contemporanis com Sebastià Gasch, Salvador Dalí i Josep Maria de Sagarra. Tanmateix, Àurea de Sarrà va ser una de les primeres artistes internacionals en actuar amb una gran repercussió mediàtica a l'Acròpolis d'Atenes, al santuari d'Eleusis, al temple de Posidó, a Súnion, i al temple d'Apol·lo, a Delfos, va rebre distincions del cap d’Estat grec i cultivà l’amistat de poetes com Kostís Palamás i Konstandinos Kavafis. A Catalunya, la seva repercussió és indestriable del llegat noucentista i del programa cultural, cívic i de país dels promotors de la Mancomunitat. El Mercat de les Flors i el Festival Grec encara ocupen els espais edificats en base a aquell paradigma .
La sèrie Una revolució feminista del cos a la dansa de començaments del segle XX que centra aquest apartat sobre la relació entre Imatge & moviment, ha vist anteriorment exemples d’una transformació de la imatge per la publicitat i la cultura de masses (Carmen Tórtola Valencia) per l’experimentació i el collage (Sophie Taeuber-Arp) o per la tecnologia i l’espectacle (Loïe Fuller). En el cas de Áurea de Sarrà, la seva imatge-moviment està vinculada a l’arquitectura i a la construcció del paisatge cívic i institucional d’un país per part d’una capa social benestant que projecta una societat ideal, culta i ordenada, un país virtuós, en harmonia i sense conflictes obrers, que es desplega com una continuïtat de jardins, estanys, glorietes, columnates, teatres a l'aire lliure, escoles lluminoses, biblioteques de proporcions exquisides, i que està habitat per una població d’amics de les arts que s’emmirallen en el món clàssic del Mediterrani.
Autodidacta, però integrant de l'elit burgesa i cultural, molt influenciada per la dansa lliure d’Isadora Duncan i l’estil tràgic d’Eleonora Duse, Àurea de Sarrà va posar en escena l’imaginari hel·lènic de moda als anys vint recreant les danses antigues basades, segons ella, en el ritme i l’expressió. Contrària a la influència de les danses negres provinents dels Estats Units que degeneraven aquest noble art convertint-lo en un passatemps frívol, tenia la missió de retornar la dansa «als seus valors humans i a la seva dignitat» perduda a les sales de festa i de varietats, dotant «les danses antigues» d’un esperit modern. En els seus “Cants plàstics”, vestida amb pèplum, corona d'espigues i descalça, recitava poemes amb gran solemnitat i es movia lliurament, posant l’accent en la gestualitat i creant una seqüència dramàtica de postures d’inspiració clàssica.
 |
| Dibuix de Josep Clarà (1921) i portada del programa dels Festival Clàssics de juliol de 1930 al Teatre Grec. |
La nova Terpsícore, “l’Ànima que dansa”, “la Duse de la dansa”, va debutar a Madrid en 1920 i seguidament va emprendre una gira per Europa, actuant a París, a l’Olympia i al Saló de Tardor (1921), a Brussel·les, Berlin, Viena i Budapest. Va creuar el Canal de la Mànega per actuar Londres, i l'Atlàntic, per fer-ho a Buenos Aires. Novament a Europa, va ser aplaudida a Roma per Mussolini, després girar per Malta, Trípoli, Egipte (Alexandria, El Caire, Luxor, Karnak, davant del rei Fuad i acompanyada del descobridor de la tomba de Tutankamon, Howard Carter); i finalment Grècia, el país mitificat. De retorn a Catalunya en 1928, amb el suport de la Fundació Bernat Metge i l’entusiasme dels noucentistes, va estar al Teatre Romea. Coincidia amb el moment de la construcció del Teatre Grec, amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona, i l’any següent va va actuar per última vegada representant “Deméter”. Tenia 41 anys. La seva germana gran Emília havia mort i heretava la fortuna familiar. Deixava els escenaris. La seva carrera havia durat tot just una década.
El model de societat i l’agenda política noucentista plantejava en els anys de la Mancomunitat una alternativa al conflicte social de les dècades precedents, tractant de superar la Rosa de Foc i el pistolerisme amb una programa social, amb les escoles de Goday, la pedagogia de Montessori, la xarxa de biblioteques, la modernització de la sanitat… millores socials que anàvem de la mà de la seguretat burgesa que s’exhibia en les ciutats jardí de Sitges i S’Agaró, i ens els festivals culturals.
El Noucentisme va tenir en els primers anys de la represa democràtica un poderós defensor en la figura de l’arquitecte i polític cultural Oriol Bohigas. Coincidia també el moment amb el corrent postmodernista (Charles Jencks, Aldo Rossi…) que recuperava l’estètica neoclàssica i que aquí va donar forma al Teatre Nacional de Catalunya. La connexió entre els anys vint i els anys vuitanta, entre la Mancomunitat i la nova Generalitat, entre les elits culturals i polítiques dels dos moments, no era tampoc casual.
Alguns dels principals espais destinats a la exhibició de la dansa a Catalunya, el Mercat de les Flors, el Teatre Nacional i el Teatre Grec, són efectivament el llegat de la suma dels dos períodes d’esperit neoclàssic: el noucentista dels anys vint i el postmodernista dels vuitanta. No sabem quina estat la influència d’aquesta coincidència en el desenvolupament la dansa, si és que n’ha tingut, però segur que Àurea de Sarrà es continuaria trobant com a casa.