Una revolució feminista del cos a principis del segle XX (XI)
L’article “Corves de dansa: sobre la dansa de Gret Palucca” (en original: “Tanzkurven: Zu den Tänzen der Palucca”), què va aparèixer a la revista Das Kunstblatt en 1926, és un magnífic exemple de col·laboració de tres artistes que exploraven la imatge i el moviment des de tres disciplines diferents: la ballarina i coreògrafa Gret Palucca, la fotògrafa Charlotte Rudolph i l’artista plàstic Wassily Kandinsky.
Rudolph va fer una sèrie de fotografies dels moviments de Palucca i Kandinsky en va fer un interpretació geomètrica. El resultat va enriquir la recerca de tots tres: va servir per dar donar a conèixer el treball que havia iniciat Palucca en la seva escola de dansa a Dresde, va situar Rudolph com la principal fotógrafa de la dansa expresionista i d’avantguarda a l’Alemanya dels anys 20 i 30; i va recolzar les reflexions de Kandinsky sobre la línia, el moviment i la musicalitat en la seva obra pictòrica
Palucca, que en aquell moment tenia vint-i-quatre anys, s’acaba de separar de la companyia de Mary Wigman, amb la que s’havia iniciat en la dansa expresionista, després de formar-se d’adolescent en la dansa clàssica. Wigman i Palucca van col·laborar i rivalitzar a la Dresde d'entreguerres. Palucca era d’allà, però Wigman, vint anys més gran, hi havia arribat a començaments del anys vint per una oferta de l’Ópera Semper que no es va concretar mai. Provenia del món de l’experimentació que havia aflorat a Zurich i Monte Verità durant la I Guerra Mundial: Dadá i l’entorn de Laban; i a Dresde va muntar la seva pròpia escola, que durant molts anys va funcionar com una alternativa avantguardista a la companyia de Ballet de l’Òpera. Al separar-se Palucca, després d’uns primers anys de treball conjunt, es va produir una competència entre les dues principals escoles experimentals a Alemanya, vinculades a l’expressionisme i a la Bauhaus.
Charlotte Rudolph, que també era de Dresde, va ser la principal retratista de les dues ballarines (així com d’altres com Maja Lex o Vera Skoronel). Les seves imatges emfatitzaven l’energia, la força i l’expressió de les artistes, que captava quasi sempre saltant o movent-se contra un fons blanc o neutre. Kandinsky, que estava a la Bauhaus en aquella època, es va basar en aquestes fotografies per fer el seus dibuixos de línia i reflexionar sobre l’abstracció, la dansa i la forma.
Aquests dibuixos que, pel moment històric i l’entorn cultural, semblaria que podrien estar relacionats amb la Labanotation, a nosaltres ens han recordat més aviat la fantàstica abstracció de la notació Beauchamp–Feuillet.