Una revolució feminista del cos a principis del segle XX (XII) |
| Antonia Mercè, retratada por Anselmo Nieto (1912). Dibujo dedicado por Federico García Lorca a Antonia Mercè (1929) |
La dansa espanyola va fusionar folklore i avantguarda als anys 20 y 30 del segle XX de la mà de La Argentina, Antònia Mercè, i de la Argentinita, Encarnación López. Les Ballets Espagnols de la primera i la Compañía de Bailes Españoles que dirigia la segona amb la seva germana Pilar, van voltar per tot el món i van representar una alternativa o un epíleg espanyol als Ballets Russos de Sergéi Diàghilev. Com en aquell cas, la dansa, la música i les arts plàstiques s’integraven en espectacles que buscaven desmarcar-se de la tradició acadèmica i s’inspiraven en l’art popular per crear un llenguatge escènic sofisticat i contemporani que va aconseguir una excel·lent acollida internacional.
Tant la Argentina com la Argentinita havien nascut al país del que prenem el sobrenom mentre els seus pares giraven o provaven fortuna, però es van educar a Espanya i es van iniciar com a ballarines quan encara eren nenes en els espectacles de café concert i music-hall, tant populars a començaments del segle XX. La seva carrera com a coreògrafes va ser exitosa, però malauradament també curta. Van morir joves, sense haver complert els cinquanta anys.
La representació de La Argentina de El amor brujo al Trianon-Lyrique de París en 1925 i la d’El Café de Chinitas per part de La Argentinita al Metropolitan Opera House de Nova York amb escenografies de Salvador Dalí en 1943 acoten aquest període que bascula entre la llibertat i l’alegria artística de l’Edat de Plata i el desastre de la guerra, l’exili i els morts.
Manuel de Falla havia composat El amor brujo en 1915 i s’havia estrenat al Teatre Lara de Madrid amb el personatge de Candelas interpretat per Pastora Imperio. Però l’obra va evolucionar en els anys posteriors per convertir-se en el ballet que va presentar Antonia Mercè en 1925 a París. La Argentinita havia actuat a la capital de França des de mitjans dels anys 10 i coneixia Diàghilev i Massine. Els mateixos Ballets Russos s’havien refugiat a Espanya durant la I Guerra Mundial, i Diàghilev s’havia anat acostant al folklore i la música espanyola, encarregant a Falla El sombrero de tres picos. Tanmateix Antonia Mercè no va voler entrar en la companyia de Diàghilev, sinó que va crear Les Ballets Espagnols. Partint del context popular dels cafès-concerts i del music-hall, modernitzant la tradició de l'escola bolera i estilitzant la formes tradicionals del flamenc, La Argentina va convertir la dansa espanyola en una art escènic destinat a públics més amplis i internacionals; i la companyia Les Ballets Espagnols va presentar espectacles arreu fins a la seva mort en 1936, coincidint amb l’inici de la Guerra Civil. La seva influència pot ser difícil de copsar des d'Espanya, però sembla inqüestionable quan es mostra en figures tant allunyades com Kazuo Ohno. En 1929, Federico García Lorca, coincidint amb ella a Nova York, li dedicava un dibuix i un poema. La Fundación Juan March conserva un ampli arxiu documental d'Antonia Mercè.
 |
| La Argentinita, retratada per Santiago Ontañón (c. 1930) i Julio Romero de Torres (1915). |
Encarnación López va treballar conjuntament amb Federico García Lorca tant en el muntatge dels espectacles teatrals de la Barraca, com en la recerca i estilització de la veu popular. En l’enregistrament de 1931 de Canciones Populares Españolas, Lorca tocava el piano i La Argentinita cantava cançons tradicionals del folklore espanyol. Aquesta motor de recerca artística que formaven La Argentinita i Lorca, juntament amb els músics Manuel de Falla i Ernersto Haffter, els artistes Edgar Neville, Salvador Bartolozzi i Santiago Ontañón, i altres intel·lectuals i activistes culturals vinculats a la Residencia de Estudiantes, va ser l’origen de Compañía de Bailes Españoles, fundada en 1933, amb la que Encarnación López va desenvolupar la seva interpretació de la dansa. L’espectacle a Nova York, que incloïa també la seva versió del Bolero de Maurice Ravel, va tenir lloc ja durant el seu exili americà, posterior a la mort a la plaça de la seva parella, Ignacio Sánchez Mejías, i a l’assassinat de Lorca.
Després de la mort de La Argentinita en 1946, Pilar Lopez, la seva germana, va continuar amb la companyia, un referent de la dansa espanyola per la que van passar figures del flamenc com Antonio Ruiz i Antonio Gades. L’obra d’Encarnación López ha estat recuperada darrerament en exposicions com Compañía de Bailes Españoles. Argentinita y Pilar López (2014) a Segovia i Madrid, o en la biografia La vida encontrada de Encarnación López, La Argentinita de Paulina Fariza Guttmann. A diferencia dels Ballets Russos, que es van desfer amb la desaparició de Diàghilev, després de La Argentina i La Argentinita, la dansa espanyola va perviure i evolucionar com un espectacle habitual, identificable i demandat del repertori fins al dia d’avui. La propia Compañía de Bailes Españoles, amb Pilar López va contribuir-hi decisivament amb un treball continuat i figures com Antonio Ruiz, Antonio Gades, Mario Maya, Curro Vélez i Rafael de Córdova; però no només. És impossible no esmentar Mariemma o Carmen Amaya, de la mateixa època, i totes les altres que han evolucionat el ball més recentment com Sara Baras, Israel Galván, Rocío Molina o María Pagés